“A la Franja hauríem pogut construir una membrana permeable, un pont, una zona franca entre dos mons”. Francesc Serés.

Captura

 

 

 

Les primeres escapades en moto les vaig fer pels Monegres a finals dels vuitanta, un desert prou gran per perdre-s’hi, prou petit per saber tornar a casa. Un dels meus llocs preferits era Sixena. Quan vaig estudiar belles arts, el primer treball de fotografia -que em van robar del laboratori de la facultat!- el vaig fer a les ruïnes del monestir.

En parlem a Saidí amb l’Albert Velasco, una de les persones que més ha treballat sobre les obres del Museu de Lleida; parlem dels arguments que hem hagut de fer servir per posicionar-nos. La complexitat del conflicte de les obres és un desdoblament de la història de les relacions entre Espanya i Catalunya durant els darrers quaranta anys. Arrenca dels primers moviments de reacció a l’estat de les autonomies, via segregació de les diòcesis de Lleida i Osca, i arriba fins a l’aplicació de l’article 155. En parlem també, tot dinant, amb en Manel Riu, professor de literatura a Tremp, a qui han denunciat per uns tuits crítics amb les càrregues de l’1-O.

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc supleix els llibres, deia Fuster. De vegades les vivències desmenteixen els grans llibres com la Constitució. Els textos poden ser reivindicats, fins i tot exhibits com a mal menor, però no poden ser eternament contradits sense que siguin revisats o sense que siguin considerats pura ficció. En Manel i la seva dona, la Mir, recorden una Saragossa hostil (direm només hostil, ja ens entenem) amb el català. Jo recordo professors arribats d’arreu d’Espanya i de l’Aragó per fer classes a la Franja que, en la seva majoria, eren absolutament refractaris a qualsevol cosa que tingués a veure amb la llengua i la cultura catalanes.

La Franja de Ponent hauria pogut ser el lloc ideal per assajar noves formes de convivència, l’espai per fer una aportació a una altra Espanya possible: hauríem pogut construir una membrana permeable, un pont, una zona franca entre dos mons. Això hauria volgut dir, emperò, reconèixer que n’hi havia dos, de mons: justament el que la uniformització de les autonomies negava. Això era durant els vuitanta, quan no és que no es pogués culpar l’independentisme dels malentesos, és que encara no es podia culpar ni tan sols Pujol. Durant els vuitanta, quan ni tan sols s’ha desenvolupat l’estat autonòmic, ja comença una involució preventiva, cautelar.

L’intercanvi era inevitable. Vaig estudiar belles arts i vaig conèixer professors i alumnes dels restauradors dels frescos de Sixena. Una vegada vaig dormir a Bandaliés, a prop d’Osca, on el propietari de la masia que ens acollia tenia tres talles romàniques meravelloses. Les tenia en un pessebre, en una menjadora d’animals, amb boles de càmfora i embolicades amb plàstic. No el culpeu, Osca es va despoblar com ho van fer les províncies de Saragossa i Terol, en molts llocs no hi quedava res. La realitat descrita des de les institucions, ho veiem aquests dies, no sempre casa amb la realitat.

Els llibres van per un lloc i la vida per un altre. L’Albert ha hagut de defensar públicament un llegat artístic, però també una cultura i una història que estrafan fins a falsificar-la. En Manel, professor de literatura, coneixedor i amant com pocs de la literatura i la cultura popular espanyoles, s’enfronta a un judici on en realitat el que es jutja és la ridiculesa d’un estat que ha perdut els papers.

Hem viscut tots tres la història de la degradació d’un espai geopolític que es va malbaratar abans de crear-se. Recordo els que se la van jugar, com Francisco Beltrán, alcalde de Fraga, polític aragonès de formació catalana i europea. També el conseller Bada, que se la va jugar per l’ensenyament del català a la Franja. Dos socialistes i dues bones persones a qui el seu partit, acomodatici, va deixar sols davant del PAR i el PP, disculpin la redundància. No tots els polítics són iguals, cal honorar el record de Beltrán i l’obra de Bada i, en tots dos casos, la vigència de la generositat. Ells, i altres com ells, haurien pogut representar un altre tipus de relació entre Espanya i Catalunya. Els van substituir gent com Marcelino Iglesias i Àngel Ros, gent que ha tingut poder però que no ha tingut política, gent que ha deixat un Aragó i una Lleida que són una caricatura d’allò que haurien pogut ser.

Entremig, la Franja de Ponent, la Franja d’Aragó. Entremig, la Guàrdia Civil obrint un museu de nit, anant a buscar un professor d’institut. Entremig, l’erosió sistemàtica d’una llengua i la creació d’una malfiança que durarà dècades. Entremig, el resum de quaranta anys.

MIGUEL GRÀCIA TROBA A FALTAR PONTS ENTRE CATALUNYA I ARAGÓ

L’alcalde d’Areny de Noguera i president de la diputació provincial d’Osca Miguel Gràcia, ha declarat que ”Algú hauria d’establir ponts en el conflicte dels béns i el procés independentista”. La posició de Gracia, compartida per molts alcaldes de la franja, però silenciada pels mitjans aragonesos, contrasta amb els principals polítics d’Aragó. radiohuesca.com recull aquestes declaracions.

Captura

El presidente de la Diputación de Huesca es partidario de volver a explorar la vía negociada para el regreso de los bienes religiosos a Aragón. Miguel Gracia mantiene este discurso desde el inicio del conflicto, y cree que tiene vigencia a pesar de haberse conseguido el regreso de los bienes muebles del Monasterio de Sijena. Tender puentes es la receta de Gracia para resolver este conflicto y en el proceso secesionista catalán.

Todas las sentencias, civiles y religiosas, han sido favorables a Aragón en los diferentes litigios, pero la ejecución de esas sentencias se está mostrando muy complicado.

Por ello, Miguel Gracia apuesta antes por la vía negociada que por las sentencias judiciales. Una fórmula, añade, aplicable también al conflicto territorial catalán.

Refiriéndose a los bienes, Miguel Gracia recuerda que durante el gobierno de Marcelino Iglesias hubo un acuerdo entre Aragón y Cataluña que hubiera evitado todos los procesos posteriores.

Gracia, se refería a esta cuestión en una entrevista concedida al programa Hoy por Hoy Huesca, en la que también hablaba de las declaraciones de Roberto Bermúdez de Castro, el secretario de estado de administraciones públicas en Radio Huesca, criticando la labor de los medios de comunicación públicos catalanes y la actitud de los altos cargos de la Generalitat respecto al 155. El presidente de la DPH señalaba que ese tipo de declaraciones son consecuencia de la pérdida de unas elecciones, circunstancia que acaba extremando los mensajes.

Catalunya Ràdio és una vergonya”

Roberto Bermúdez de Castro, secretari d’estat i número 2 del ministeri d’Administracions Territorials, és un dels arquitectes del 155

El secretari d’estat per a les administracions territorials, Roberto Bermúdez de Castro, ha carregat contra TV3 i Catalunya Ràdio. Bermudez de Castro, una de les persones encarregades de fer efectiva l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, considera que la informació que donen els mitjans públics catalans ha contribuït a fracturar la societat catalana.

En una entrevista a Ràdio Osca, Bermúdez de Castro ha afirmat que “allà, això de TV3 i Catalunya Ràdio és una vergonya”. Assegura que per culpa de la informació que ofereixen la televisió i la ràdio públiques, ”molts creuen que l’única sortida és que hi hagi un país independent”. I afirma que “tothom sap que això és inviable”.

“Hi ha una part de la societat catalana, que en gran part per culpa de la informació que porten rebent de mitjans públics pagats per tots, perquè allà això de TV3 i Catalunya Ràdio és una vergonya. Molts creuen que l’única sortida és que hi hagi un país independent, i tothom sap que això és inviable”.

Bermúdez de Castro ha afegit que ”és molt complicat dialogar” quan “aquella gent vol portar els espanyols a una situació crítica i d’absoluta fricció”.

També ha criticat que a Catalunya Ràdio “la periodista estrella”, com es refereix a Mònica Terribas, “assenyalés al seu programa on eren les patrulles de la Guàrdia Civil” i s’ha queixat que no ha tingut cap conseqüència.

Ha explicat que, quan va arribar a Catalunya per aplicar el 155 tenia un encàrrec molt clar deMariano Rajoy:

“Nosaltres vam arribar amb les idees molt clares i amb un encàrrec molt clar del president del govern: que hi hagués la màxima discreció i que no s’entengués això com una ocupació i que intentéssim portar la gestió del dia amb la màxima normalitat”.
“Ningú pot dir que hi ha hagut cap tipus de “desembarcament”. Allà hem estat només tres persones fixes, dos d’ells aragonesos”.

El secretari d’estat ha acusat el govern de Puigdemont de tenir l’administració “paralitzada”:

“Bueno, la gestió d’ells estava centrada simplement en aquesta bogeria que han intentat tirar endavant”

 Sobre un dels assumptes que els últims dies ha pogut tensar més aquesta situació, l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu diocesà de Lleida per emportar-se les 43 peces del monestir de Sixena que reclamava el govern d’Aragó, el número dos del Ministeri de Presidència i de Relacions amb les Administracions Territorials ha dit que “es van forçar certes coses de manera innecessària”.

Per Bermúdez de Castro, la devolució dels béns de Sixena es podria haver dut a terme “uns dies després” de quan es va fer i “no hagués passat res” i creu que no es va fer així perquè “hi va haver gent que va jugar a guanyar quatre vots”. Amb tot, ha dit que “els béns són on han de ser” i que ell, en relació amb l’operació, té la consciència “supertranquil·la”.

 

 

VINYES DE LA CONCA DE TREMP. VINS DE QUALITAT

CapturaVine al Pallars, Viu el Jussà compta amb vuit cellers adherits, de la DO Costers del Segre varietat Pallars: Castell d’Encús, El Vinyer, Mas Garcia Muret, Miquel Roca, Sauvella, Terrer de Pallars, Vila Corona i Xic’s Cal Borrech. Entre tots produeixen gairebé 50 referències i més de 230.000 ampolles de vi. Els vuit cellers ofereixen visites turístiques i activitats combinene la visita guiada per les vinyes, conèixer el procès d’elaboració als els cellers i, per suposat, una cata de vins.

El Pallars Jussà, les vinyes més altes de Catalunya

La situació geogràfica de la comarca i la seva orografia fan del Pallars una zona de gran cultura vinícola o trobaràs les vinyes més altes de tota Catalunya.
El Pallars Jussà es ple de cellers artesans, de fet, l’elaboració de vins que va començar a l’època romana està vivint el seu millor moment gràcies a l’impuls dels emprenedors locals que lluiten per treure el  millor de les vinyes amb l’objectiu fixat en la qualitat.

Una mica de cada celler

Celler Castell d’Encús

http://www.castelldencus.com/es/

La missió de Castell d’Encús és la d’obtenir vins d’alta qualitat. Per això tenen plantades 23 ha en alta densitat de varietats tals com: Cabernet Sauvignon, Cabernet Franc, Merlot, Pinot Noir, Syrah, Petit Verdot, Sauvignon Blanc, Riesling, Semillon i Albarinyo.

Un celler estat dissenyat a fi que funcioni per gravetat en tots els seus processos, i compta amb la tecnologia enològica més avançada.

Celler Mas Garcia Muret

https://www.masgarciamuret.com/

Situat en un entorn natural privilegiat únic, Lliminana. És una celler  familiar amb el compromís de crear vins de gran qualitat amb DO Costers del Segre. La seva filosofia es en la qualitat, la passió, els detalls, la sostenibilitat i el terroir: producció de raïm propi i en exclusiva per l’elaboració de vi.