DEGOTEIG D’ACCIDENTS A LA CARRETERA N-230.

Convertir la carretera N-230 en A-14 val molts diners. Per aquest motiu es van aturar les obres i només un tram que no porta a cap lloc està acabat. No convertir la N-230 en autovia encara és més car. NdT va informant periòdicament del preu de mantenir aquesta via del segle XIX.

Captura heraldo

Captura Captura 1

Captura de pantalla 2017-08-19 a las 12.10.58

AVUI HA ESTAT UN VEI D’ARENY DE NOGUERA QUI HA PATIT UN ACCIDENT A LA N-230 AL PONT DE MONTANYANA

Captura9 de maig de 2017

17/04/2017

Captura

Captura1

 

captura0

Camió de gran tonatge surt de la carretera a la recta de Viuvi, Areny de Noguera. Carretera estreta. Qualsevol petita distracció del conductor accident segur. (9 de juliol de 20º16)

13592319_10206691809994506_252972948129070001_n

(17 d’abril de 2016)

Dos heridos leves, uno de ellos menor, en la N-230

Captura

Este domingo, alrededor de las 20h, tenía lugar un accidente en la N-230, p.k 85, 250, término municipal de Puente de Montañana, por colisión fronto-lateral entre dos vehículos todo terreno. El conductor de uno de los vehículos y el menor de edad, que viajaba en el otro, resultaban heridos leves, siendo trasladados al hospital Arnau Villanova de Lérida en ambulancia. El otro conductor, resultaba ileso

Hasta el lugar del accidente se desplazaban bomberos del SEISPC de la Ribagorza, del parque de Benabarre, guardia civil, personal del centro de salud de Benabarre, ambulancias del SEM de Cataluña y el helicóptero con base en Tremp, que no evacuaba a nadie.

 

Captura Captura1 Captura2Captura

Captura

Captura Captura1

Sin título-1

Heraldo de Aragon

 

Captura

Captura Captura1

Captura

Heraldo de Aragon.

Captura2

Captura

El Periodico de Aragon.

Captura3

Captura

El periodico de Aragon. Edició digital

Captura

Captura

El Punt Avui

Captura

La Vanguardia

Captura

“Segre” Edició digital.

Maaike de Klerk, artista afincada a la Terreta.

Maaike de Klerk és una artista holandesa que va aterrar a la Terreta ja fa molts anys. Casa seua és un museu. Dona polifacètica que domina l’escultura, la pintura i altres expressions artístiques. TV3 ha compartit, amb ella, una tarde d’estiu.Captura

LA FRANJA I EL PROCÉS INDEPENDENTISTA.

Captura

Captura

El alcalde de Alcampell, Josep Anton Chauvell, también socialista, reconoce que en su pueblo el referéndum “causa una verdadera inquietud”. “Aparte de la lengua, hablamos catalán, tenemos una relación muy estrecha. Los pueblos de la Franja con los que tocan con Catalunya intercambiamos sistema de riego y muchas cosas, no quisiéramos que se llegara a crear una división ni que se diera ese paso”, señala, en referencia a la independencia.

En la misma línea se pronuncia José Guillén, el alcalde de Camporrélls, cuando habla del 1 de octubre: “Lo vemos con preocupación, porque nuestros vínculos con Catalunya son muy grandes, no solo de cultura y lengua. No hay nadie que no tenga un familiar en Catalunya. Yo tengo un hijo trabajando en SEAT. Entendemos un lado y huimos al otro”, asegura el alcalde, que vivió unos años en Barcelona.

Por su parte, el alcalde de Viacamp y Litera, Alfredo Pociello, reconoce que preferiría que no hubiera referéndum y afirma que si llegara la independencia le gustaría seguir entendiéndose con Catalunya “como hasta ahora”. “No sé cómo quedarían los convenios y además compartimos sanidad y servicios vitales como los bomberos”, responde.

Preocupación también en Baells, pese a que no linda con Lleida. El municipio está a 10 kilómetros de tierras catalanas y tiene Alfarràs a 17 kilómetros por carretera. Sus vecinos deben recorrer 102 kilómetros para llegar a Huesca capital y solo 40 hasta Lleida. “Tengo el corazón dividido, tengo dos hijas en Catalunya, mis yernos son catalanes y mis cuatro nietos, también”, afirma el alcalde, Antonio Solano. Es del Partido Aragonés (PAR) y uno de los dos únicos alcaldes no socialistas de la Litera. “Nuestro sentimiento está con Catalunya y Aragón. No sé si a Catalunya le irá mejor por separado, soy aragonés pero Catalunya es mi segunda tierra. La situación se les ha ido de las manos a las dos partes”, asegura.

Captura

Los “agravios” y el diálogo

“Este tema empezó por un agravio moral y con toda la razón del mundo, porque Catalunya ha sufrido agravios que se han ido acentuando y eso ha creado una corriente de opinión y un sentimiento que yo puedo entender totalmente”, asume la alcaldesa de Mequinenza. “Sin embargo, que quieran independizarse o las escenas del Parlament me producen tristeza”, confiesa.

La edil socialista reconoce que tiene el “corazón partido” y que le duele que independentistas y Estado no hayan encontrado “una solución que cubra las expectativas de Catalunya”. “No sé si hay que buscar mejores interlocutores para ambas partes para ver si son capaces de reconducir el tema”, insiste Godia.

El hospital de referencia de Mequinenza es el Arnau de Villanova de Lleida, aunque según la alcaldesa cada vez es más frecuente que los pacientes de su pueblo sean dirigidos a Barbastro. Aún en caso de independencia, avisa a los maximalistas, su pueblo igualmente tendrá que entender con Catalunya.

“Tengo la voluntad –asevera– de tener una extraordinaria relación con los catalanes porque yo siempre he admirado a Catalunya”. Y añade: “Ha sido para mí un referente, en especial en materia cultural, y siempre he pensado que iban por delante del tiempo y han sido un espejo en el que me he mirado muchas veces al plantear cuestiones para mi pueblo”. “Cuando oigo a alguien hablar mal de Catalunya, me revienta; pero el proceso independentista la verdad es que me ha descolocado mucho y no lo valoro tan positivamente”, lamenta.

Chauvell, de Alcampell, coincide en que el origen de la reivindicación actual es la falta de ofertas políticas para Catalunya: “Tenemos un Gobierno que no ha atendido ninguna petición de las que se han reivindicado desde Catalunya. Ni una ni una. Solo ha planteado vías judiciales y el Tribunal Constitucional y no se ha argumentado nada”. Aunque tampoco ve al soberanismo libre de culpa: “Por el otro lado se ha estado calentando la olla demasiado”.

“Mi familia está en Catalunya y hemos llegado a tener que dejar una sobremesa porque no sirven los argumentos cuando se ha enquistado tanto el problema”, dice. “Es emocional, la gente lo tiene asumido y será difícil la solución”, admite. Por ello, defiende la vía federalista que propone su partido. “Sería una reforma federal en la que fueran reconocidos todos los derechos y las peticiones de Catalunya “, argumenta. “Una ruptura dramática a nosotros nos duele y no sería una solución buena”, sostiene.

“No puede ser que haya tierras privilegiadas como Navarra y el País Vasco y y que todo el mundo se gire contra Catalunya; un Estado federal es la única solución”, coincide José Guillén, de Camporrélls. Alfredo Pociello, de Viacamp y Litera, va más allá: “¿De qué forma se podría arreglar? Quizás permitiendo que los impuestos que se generen en Catalunya se queden en el territorio”, apunta.

Una identidad propia y mixta

Guillén defiende la identidad mixta de este territorio, que lo hace singular: “Tenemos el corazón partido… Yo soy del viejo Aragón, pero también puedo pertenecer a Catalunya”. “Sin renunciar a ser aragoneses, somos tierra de transición y tenemos que convivir. Si tengo que ir a Huesca o a Zaragoza me siento muy a gusto, pero también me siento muy bien en Lleida y en Barcelona”, afirma. Y pone un ejemplo de la relación con los pueblos catalanes: “Mi municipio linda con Os de Balaguer, que antes era Tragó de Noguera, el pueblo desaparecido bajo un pantano. Y siempre me invitan a la fiesta”.

Para el alcalde de Alcampell, la independencia siembra muchas incógnitas pragmáticas en la Franja aragonesa: “Por ejemplo, el año pasado pusimos en regadío 200 hectáreas de mi término que se riegan de Almenar. ¿No podríamos regar porque sería otro país?”. Recalca que a su juicio se producirían paradojas “impensables”: “Toda la fruta de la comarca de la Litera pasa a través de Actel, una cooperativa de segundo grado de Lleida, las empresas de porcino Vall Companys o Leridana de Piensos tiene integradas muchas granjas en Aragón. ¿Qué pasaría?”

La alcaldesa de Mequinenza relata que su tierra tiene muchas costumbres catalanas: “Muchos de nosotros descendemos de Catalunya y hablamos catalán. Muchas familias proceden de Móra d’Ebre porque en su tiempo cuando se hacía el transporte de carbón con los llaüts había una relación muy fluida entre los pueblos de la ribera del Ebro y se crearon muchos vínculos y nacieron muchas relaciones sentimentales”. Por ejemplo, señala que en su localidad se celebra “el segundo día de Navidad y la Mona”.

Pociello, de Viacamp y Litera, también relata que se lleva muy bien con los alcaldes catalanes de poblaciones vecinas, entre ellos con el de Sant Esteve de la Sarga, el republicano Jordi Navarra. Cuando tienen intereses comunes la política queda al lado. “Si conviene tirar algo adelante no miramos si somos de derechas o de izquierdas, apostamos juntos y trabajamos juntos”. Un ejemplo es la fluida gestión conjunta del Congost de Montrebei.

POBLES DESHABITATS. RETRAT D’UNA REALITAT, BLOG DE FAUSTINO CALDERON

---- Faustino Calderón ----Apassionat dels pobles deshabitats, enamorat de les runes i admirador d’una manera de viure que va ser i que no tornarà. Vins-i-vuit anys visitants aquests llocs, incalculables els kilòmetres caminats i més de mil pobles visitats.

Aquest és l’autoretrat de Faustino Calderon. Aqui el seu blog: lospueblosdeshabitados.blogspot.com.es

Hem triat com a mostra Erill Castell, un representant dels pobles buits que tenim a les nostres terres.

CapturaCaptura

LA INDUSTRIA HIDROELÈCTRICA A L’ALT PIRINEU I ARAN.

Segon escrit en pocs dies que trenca les “meravelles” que va suposar per Barcelona i per Catalunya el regal de l’aigua del Pirineu a les electriques i el “mallat” del nostre paisatge per linies d’alta tensió. Avui els rius del Pirineu estan hipotecats per les concessions a empreses privades i per una legislació que beneficia descaradament els interesos de les electriques. Diu l’autor d’aquest article: “A dia d’avui, gairebé tota la producció elèctrica es troba en mans de grans multinacionals titularitat de fons d’inversió i de grans accionistes. Els centres de gestió i producció estan força automatitzats i la major part de les tasques de manteniment les realitzen terceres empreses subcontractades al millor preu. Aquestes multinacionals es regeixen per criteris estrictament empresarials on prima única i exclusivament, el benefici econòmic”. Cal reivindicar la recuperació dels nostres rius i dels nostres paisatges.

Captura

Captura

 

CapturaEren temps de gana i de misèria, eren temps de postguerra. El país es trobava devastat a conseqüència de la guerra civil i necessitava imperiosament generar riquesa per sortir del forat on estava. Així doncs, calia posar en marxa una indústria que ho fes possible. Aquesta indústria necessitava energia per funcionar. Les autoritats del Règim, assessorades per tècnics amb un bon coneixement del terreny i una clara visió de la situació, van veure que la solució a aquest problema la tenien a prop i van posar la seva mirada en l’Alt Pirineu i l’Aran, més concretament, en l’abundància d’aigua corrent i en la seva favorable orografia que podia proporcionar grans salts d’aigua.

Tot i que l’aprofitament hidroelèctric dels rius pirinencs es va iniciar ja a la segona dècada del segle XX, va ser entre els anys quaranta i cinquanta del segle passat quan l’Alt Pirineu i l’Aran es van omplir de preses, de pantans, de canals, de centrals, de pols, de soroll i de gent. Molta gent, molt pobra, que venia d’arreu del país per treballar en la construcció de les infraestructures que havien de donar lloc a una important indústria hidroelèctrica. Un reflex d’aquest boom constructor és la comarca de l’Alta Ribagorça, on en només deu anys, es van construir deu preses i pantans. Fet que comportà una transformació econòmica, social, mediambiental i en les infraestructures del territori sense precedents.

Evidentment, les autoritats del Règim en aquella època no van tenir en compte el parer de la població local sobre la posada en marxa d’aquest projecte que tant els afectava. La prioritat era generar energia per abastir la incipient indústria de les grans àrees metropolitanes i per tant, l’interès local importava ben poc. És ben cert que el desenvolupament de la indústria hidroelèctrica va portar el progrés a l’Alt Pirineu i l’Aran: es van construir carreteres, van aparèixer els primer automòbils, va arribar la electricitat a alguns pobles i es van generar molts llocs de treball, tot i que  la majoria mal pagats i en unes condicions infrahumanes. També és cert que amb la posada en marxa de les centrals, preses i pantans es van expropiar i inundar pobles sencers i els millors prats de cultiu del fons de les valls. L’agricultura i la ramaderia se’n van ressentir fins al punt que molts pagesos van haver de plegar i anar a buscar feina a les hidroelèctriques o marxar cap a les ciutats. L’aigua va deixar de baixar pels rius i els seus ecosistemes van quedar afectats per sempre més. Els paisatges pirinencs es van omplir de línies d’alta tensió que sobrevolaven i sobrevolen encara els caps dels seus habitants i que pateixen l’efecte de les ones electromagnètiques que aquestes generen.

Més endavant, amb l’arribada de la democràcia i finalitzada la major part d’aquestes construccions, la situació es va estabilitzar. La industria hidroelèctrica ja funcionava a ple rendiment. Malgrat que molts treballadors de les obres van marxar, encara en va quedar un gruix important que, juntament amb treballadors locals, s’ocupaven de la gestió, explotació i manteniment d’aquesta indústria. Les condicions d’aquests treballadors van millorar força: cobraven bons sous, treballaven en condicions dignes i gaudien d’avantatges socials importants. En alguns casos, aquestes empreses, especialment en el cas de la empresa pública ENHER, van crear infraestructures i serveis locals com cines, piscines, cases de colònies, piscifactories, etc. Tot plegat va fer que la societat pirinenca, en general, valorés positivament la presència d’aquesta indústria en el seu territori i el que hi aportava.

A dia d’avui, gairebé tota la producció elèctrica es troba en mans de grans multinacionals titularitat de fons d’inversió i de grans accionistes. Els centres de gestió i producció estan força automatitzats i la major part de les tasques de manteniment les realitzen terceres empreses subcontractades al millor preu. Aquestes multinacionals es regeixen per criteris estrictament empresarials on prima única i exclusivament, el benefici econòmic. Així doncs, només disposen del nombre de treballadors estrictament imprescindible per mantenir la gestió i funcionament de les instal·lacions. A més a més, els nous treballadors contractats ja no gaudeixen ni dels sous, ni dels avantatges socials que tenien els antics i no cal esmentar res sobre les condicions dels treballadors de les empreses subcontractades.

La Ley 29/1985, mes coneguda com a Ley de Aguas i les seves posteriors modificacions, ho deixa fàcil a la Indústria hidroelèctrica. A canvi de l’aprofitament de l’aigua de totes i de tots pel benefici privat, únicament els hi exigeix el pagament d’un canon que  segons el cas pot arribar al 25,5% de la energia produïda i estableix un límit de temps per la explotació de les infraestructures hidroelèctriques, a partir del qual aquestes han de revertir a la administració. Doncs bé, en la majoria dels casos no es compleixen ni una condició ni l’altra. Per altra banda, la taxa per la utilització privativa del sol, subsol o de la volada que del domini públic en fan les empreses distribuïdores mitjançant les xarxes de distribució d’energia, estableix un canon a pagar en relació als ingressos bruts per municipi als corresponents  ajuntaments. Canon, que de no haver-hi reclamació judicial pel mig les distribuïdores acostumen a no abonar o a abonar segons els seus propis càlculs interessats.

Al territori hi queda el gran impacte ambiental de totes aquestes infraestructures a canvi d’un més que escàs benefici social. Semblaria de justícia que el benefici que genera un bé comú, com és l’aigua, reverteixi en benefici de la societat local, ja sigui en forma de creació de llocs de treball de qualitat, de bonificació de tarifes elèctriques, de creació d’infraestructures i serveis locals, pagaments dels impostos i taxes pertinents, etc. Però les multinacionals d’aquest sector, ni de cap altre, no hi entenen de bens comuns ni de justícia social, només entenen de benefici econòmic. Cal doncs, pensar en traspassar la gestió d’aquesta indústria a empreses públiques que tinguin com a objectiu, a part del benefici econòmic, el benefici social, és a dir, el bé comú.

Àngel Porté

Enginyer Tècnic Industrial