DEGOTEIG D’ACCIDENTS A LA CARRETERA N-230.

 

Convertir la carretera N-230 en A-14 val molts diners. Per aquest motiu es van aturar les obres i només un tram que no porta a cap lloc està acabat. No convertir la N-230 en autovia encara és més car. NdT va informant periòdicament del preu de mantenir aquesta via del segle XIX.

Captura de pantalla 2017-08-19 a las 12.10.58

AVUI HA ESTAT UN VEI D’ARENY DE NOGUERA QUI HA PATIT UN ACCIDENT A LA N-230 AL PONT DE MONTANYANA

Captura9 de maig de 2017

17/04/2017

Captura

Captura1

 

captura0

Camió de gran tonatge surt de la carretera a la recta de Viuvi, Areny de Noguera. Carretera estreta. Qualsevol petita distracció del conductor accident segur. (9 de juliol de 20º16)

13592319_10206691809994506_252972948129070001_n

(17 d’abril de 2016)

Dos heridos leves, uno de ellos menor, en la N-230

Captura

Este domingo, alrededor de las 20h, tenía lugar un accidente en la N-230, p.k 85, 250, término municipal de Puente de Montañana, por colisión fronto-lateral entre dos vehículos todo terreno. El conductor de uno de los vehículos y el menor de edad, que viajaba en el otro, resultaban heridos leves, siendo trasladados al hospital Arnau Villanova de Lérida en ambulancia. El otro conductor, resultaba ileso

Hasta el lugar del accidente se desplazaban bomberos del SEISPC de la Ribagorza, del parque de Benabarre, guardia civil, personal del centro de salud de Benabarre, ambulancias del SEM de Cataluña y el helicóptero con base en Tremp, que no evacuaba a nadie.

 

Captura Captura1 Captura2Captura

Captura

Captura Captura1

Sin título-1

Heraldo de Aragon

 

Captura

Captura Captura1

Captura

Heraldo de Aragon.

Captura2

Captura

El Periodico de Aragon.

Captura3

Captura

El periodico de Aragon. Edició digital

Captura

Captura

El Punt Avui

Captura

La Vanguardia

Captura

“Segre” Edició digital.

LA INDUSTRIA HIDROELÈCTRICA A L’ALT PIRINEU I ARAN.

Segon escrit en pocs dies que trenca les “meravelles” que va suposar per Barcelona i per Catalunya el regal de l’aigua del Pirineu a les electriques i el “mallat” del nostre paisatge per linies d’alta tensió. Avui els rius del Pirineu estan hipotecats per les concessions a empreses privades i per una legislació que beneficia descaradament els interesos de les electriques. Diu l’autor d’aquest article: “A dia d’avui, gairebé tota la producció elèctrica es troba en mans de grans multinacionals titularitat de fons d’inversió i de grans accionistes. Els centres de gestió i producció estan força automatitzats i la major part de les tasques de manteniment les realitzen terceres empreses subcontractades al millor preu. Aquestes multinacionals es regeixen per criteris estrictament empresarials on prima única i exclusivament, el benefici econòmic”. Cal reivindicar la recuperació dels nostres rius i dels nostres paisatges.

Captura

Captura

 

CapturaEren temps de gana i de misèria, eren temps de postguerra. El país es trobava devastat a conseqüència de la guerra civil i necessitava imperiosament generar riquesa per sortir del forat on estava. Així doncs, calia posar en marxa una indústria que ho fes possible. Aquesta indústria necessitava energia per funcionar. Les autoritats del Règim, assessorades per tècnics amb un bon coneixement del terreny i una clara visió de la situació, van veure que la solució a aquest problema la tenien a prop i van posar la seva mirada en l’Alt Pirineu i l’Aran, més concretament, en l’abundància d’aigua corrent i en la seva favorable orografia que podia proporcionar grans salts d’aigua.

Tot i que l’aprofitament hidroelèctric dels rius pirinencs es va iniciar ja a la segona dècada del segle XX, va ser entre els anys quaranta i cinquanta del segle passat quan l’Alt Pirineu i l’Aran es van omplir de preses, de pantans, de canals, de centrals, de pols, de soroll i de gent. Molta gent, molt pobra, que venia d’arreu del país per treballar en la construcció de les infraestructures que havien de donar lloc a una important indústria hidroelèctrica. Un reflex d’aquest boom constructor és la comarca de l’Alta Ribagorça, on en només deu anys, es van construir deu preses i pantans. Fet que comportà una transformació econòmica, social, mediambiental i en les infraestructures del territori sense precedents.

Evidentment, les autoritats del Règim en aquella època no van tenir en compte el parer de la població local sobre la posada en marxa d’aquest projecte que tant els afectava. La prioritat era generar energia per abastir la incipient indústria de les grans àrees metropolitanes i per tant, l’interès local importava ben poc. És ben cert que el desenvolupament de la indústria hidroelèctrica va portar el progrés a l’Alt Pirineu i l’Aran: es van construir carreteres, van aparèixer els primer automòbils, va arribar la electricitat a alguns pobles i es van generar molts llocs de treball, tot i que  la majoria mal pagats i en unes condicions infrahumanes. També és cert que amb la posada en marxa de les centrals, preses i pantans es van expropiar i inundar pobles sencers i els millors prats de cultiu del fons de les valls. L’agricultura i la ramaderia se’n van ressentir fins al punt que molts pagesos van haver de plegar i anar a buscar feina a les hidroelèctriques o marxar cap a les ciutats. L’aigua va deixar de baixar pels rius i els seus ecosistemes van quedar afectats per sempre més. Els paisatges pirinencs es van omplir de línies d’alta tensió que sobrevolaven i sobrevolen encara els caps dels seus habitants i que pateixen l’efecte de les ones electromagnètiques que aquestes generen.

Més endavant, amb l’arribada de la democràcia i finalitzada la major part d’aquestes construccions, la situació es va estabilitzar. La industria hidroelèctrica ja funcionava a ple rendiment. Malgrat que molts treballadors de les obres van marxar, encara en va quedar un gruix important que, juntament amb treballadors locals, s’ocupaven de la gestió, explotació i manteniment d’aquesta indústria. Les condicions d’aquests treballadors van millorar força: cobraven bons sous, treballaven en condicions dignes i gaudien d’avantatges socials importants. En alguns casos, aquestes empreses, especialment en el cas de la empresa pública ENHER, van crear infraestructures i serveis locals com cines, piscines, cases de colònies, piscifactories, etc. Tot plegat va fer que la societat pirinenca, en general, valorés positivament la presència d’aquesta indústria en el seu territori i el que hi aportava.

A dia d’avui, gairebé tota la producció elèctrica es troba en mans de grans multinacionals titularitat de fons d’inversió i de grans accionistes. Els centres de gestió i producció estan força automatitzats i la major part de les tasques de manteniment les realitzen terceres empreses subcontractades al millor preu. Aquestes multinacionals es regeixen per criteris estrictament empresarials on prima única i exclusivament, el benefici econòmic. Així doncs, només disposen del nombre de treballadors estrictament imprescindible per mantenir la gestió i funcionament de les instal·lacions. A més a més, els nous treballadors contractats ja no gaudeixen ni dels sous, ni dels avantatges socials que tenien els antics i no cal esmentar res sobre les condicions dels treballadors de les empreses subcontractades.

La Ley 29/1985, mes coneguda com a Ley de Aguas i les seves posteriors modificacions, ho deixa fàcil a la Indústria hidroelèctrica. A canvi de l’aprofitament de l’aigua de totes i de tots pel benefici privat, únicament els hi exigeix el pagament d’un canon que  segons el cas pot arribar al 25,5% de la energia produïda i estableix un límit de temps per la explotació de les infraestructures hidroelèctriques, a partir del qual aquestes han de revertir a la administració. Doncs bé, en la majoria dels casos no es compleixen ni una condició ni l’altra. Per altra banda, la taxa per la utilització privativa del sol, subsol o de la volada que del domini públic en fan les empreses distribuïdores mitjançant les xarxes de distribució d’energia, estableix un canon a pagar en relació als ingressos bruts per municipi als corresponents  ajuntaments. Canon, que de no haver-hi reclamació judicial pel mig les distribuïdores acostumen a no abonar o a abonar segons els seus propis càlculs interessats.

Al territori hi queda el gran impacte ambiental de totes aquestes infraestructures a canvi d’un més que escàs benefici social. Semblaria de justícia que el benefici que genera un bé comú, com és l’aigua, reverteixi en benefici de la societat local, ja sigui en forma de creació de llocs de treball de qualitat, de bonificació de tarifes elèctriques, de creació d’infraestructures i serveis locals, pagaments dels impostos i taxes pertinents, etc. Però les multinacionals d’aquest sector, ni de cap altre, no hi entenen de bens comuns ni de justícia social, només entenen de benefici econòmic. Cal doncs, pensar en traspassar la gestió d’aquesta indústria a empreses públiques que tinguin com a objectiu, a part del benefici econòmic, el benefici social, és a dir, el bé comú.

Àngel Porté

Enginyer Tècnic Industrial

ENDESA: L’EXPOLI DE L’AIGUA A LA RIBAGORÇA. DUES VISIONS.

Per fi algú explica la realitat del que va suposar l’explotació dels rius. La noguera Ribagorçana n’hes un dels casos més sagnants. Ramon Tremosa, professor universitari i ara eurodiputat, coneix bé el tema. El seu article publicat al temps.cat reflecteix una realitat mols cops amagada pels interessos de les elèctriques que prefereixen buscar altres punts de vista. Dues realitats contraposades.

Captura

Passo l’agost al petit poble del meu pare, Areny de Noguera, al nord de la Franja de Ponent aragonesa. Entre Alfarràs i el Pont de Suert el riu Noguera Ribagorçana fa de frontera entre Catalunya i Aragó, tot i que la vall del riu ha estat sempre un punt de trobada (comerç, casaments…) més que no pas de separació. Només des de l’etapa autonòmica hi han divergit les tendències inversores: l’asfíxia financera creixent de la Generalitat catalana ha repercutit negativament en les inversions públiques a la banda catalana, en contrast amb els vuit anys de la presidència aragonesa de Marcel·lí Iglesias. Franjolí de Bonansa, a tocar del Pont de Suert, Iglesias va impulsar inversions públiques destacables a tota la Franja de Ponent aragonesa.

L’any 1973 el franquisme, durant la gran emigració cap a Barcelona i Reus, eliminà la independència de tots els municipis catalans de la Ribagorça (Sapeira, Orrit, Espluga de Serra, Castellet, Aulàs, la Torre de Tamúrcia…) i els agregà maldestrament a Tremp, que va esdevenir així el municipi més gran de Catalunya. Des de llavors els catalans que viuen a tocar del riu Noguera Ribagorçana han de fer 70 quilòmetres d’anada i 70 de tornada fins a Tremp pel coll de Montllobar, per votar i per fer gestions al Consell Comarcal del Pallars Jussà.

L’informe Roca a l’any 2000 demanava la incorporació de tots aquests municipis neopallaresos a la nova comarca catalana de la Ribagorça, atès que amb el Pont de Suert la comunicació els és molt més fàcil seguint la carretera N-230, que voreja el riu Noguera Ribagorçana. Esperem que el nou Estat català faci efectiu el canvi de comarca, ja que ni CiU ni els tripartits no van tenir ni capacitat ni interès a fer-lo.

El riu Noguera Ribagorçana és un dels més explotats del món: Endesa aprofita gairebé tots i cadascun dels metres de desnivell des del pantà d’Escales (neix al Pont de Suert) fins al pantà de Santa Anna (desemboca a Alfarràs), passant pel gegantí pantà de Canyelles: amb quasi 700 hmde capacitat, és un dels pantans més grans d’Europa. El que ningú no sap és que, a més dels pantans, entre Sopeira i el congost de Mont-rebei Franco hi va fer construir a cota constant un túnel de 18 km sota terra, que genera un salt subterrani d’aigua de 180 metres d’alçària. Aquest fabulós desnivell fa que les dues turbines subterrànies de la central de Montanyana generin quasi el 50% de l’energia que consumeix tota la província de Lleida! (totes dues turbines, per cert, estan situades a la banda catalana del riu).

Al juny 2015 vam fer amb caiac el congost de Mont-rebei amb el conseller de territori Santi Vila, en una visita que va ser clau per evitar la presa que Endesa hi volia construir tot just a l’entrada del congost: la Generalitat va fer un informe desfavorable i la totpoderosa CHE la va descartar definitivament a l’agost del 2015, després d’unes intenses campanyes de pressió popular (va ser també definitiu que el Mont-sec ja fos Xarxa Natura 2000 de la UE).

Poc abans d’arribar al congost i a la mansa cua del pantà de Canyelles vam aturar-nos a contemplar amb el conseller Vila un espectacle insòlit i astorador: de sota terra brollaven, enmig d’un soroll eixordador, 30 metres cúbics d’aigua per segon, que s’unien als un o dos miserables metres cúbics d’aigua, per segon!, que Endesa fa baixar pel riu enre Sopeira i el congost de Mont-rebei. Aquest cabal tan minso i raquític fa que el riu presenti un aspecte molt miserable i avorta totes les múltiples formes de vida a la Ribagorça (pesca, ràfting, càmpings…) que la Noguera Pallaresa sí que dóna al veí Pallars.

Aquest cabal també incompleix la directiva europea de l’aigua en liquidar-hi moltes formes de vida animal i natural. Esperem que el nou Estat catalàrestitueixi a la gent de la Ribagorça el cabal i la vida que el franquisme ens robà.

 

CONCERT DE MÚSICA CLÀSSICA A SOPEIRA

Dimarts 15, dia de la mare de deu d’agost, a les 10 de la nit i a l’esglèsia de dalt de Sopeira es fará un concert  de música clàssica a càrrec de la pianista Gemma i la soprano Montse.

Immagine Musica di sottofondo le note di Vera Kratochvil

El repertori estarà format per música clàssica, religiosa i havaneres.

FESTA MAJOR SOPEIRA 2017

foto de Associació D'Amics D'Alaó Sopeira.