ENHER va aixecar l’embassament d’Escales i el canal Sopeira-Castissent (1947-1955). L’objectiu d’aquestes mega construccions era aconseguir turbinar el màxim d’aigua. El preu d’aquestes “concessions” a les elèctriques suposava la pèrdua de TOTS els drets d’aigua. La Terreta, creuada per la Ribagorçana, condemnada per sempre a ser “terra de secà”, i el secà és sinònim de misèria.

La gent va marxar, la terra es va abandonar i les ovelles es va convertir en monocultiu.

El que hauria passat si l’aigua s’hagués quedat en mans dels veïns, no se sap, però queda clar que l’eslògan”l’aigua és vida” s’ha fet servir per campanyes a altres valls. Els que han aconseguit mantenir l’ús turístic i agrícola de l’aigua han fixat població i han aconseguit conreus amb futur. Un d’aquests projectes és la producció de “poma de muntanya”

La poma de muntanya catalana, la més crocant d’Europa.

Sovint parlem de productes tradicionals que han deixat de cultivar-se i que, per rebrotar, necessiten que la gent del territori i els científics uneixin esforços per recuperar una herència en perill d’extinció. En el cas de la poma de muntanya que actualment es produeix a algunes comarques pirinenques i prepirinenques, la història ha anat a l’inrevés. En aquests territoris no s’havia fet mai poma i una sèrie d’agricultors pioners van començar a cultivar-me fa uns anys, partint de zero i fent arrelar una pràctica que tot apunta que esdevindrà tradició. És la poma de més alçada d’Europa i té unes característiques inigualables.

La cooperativa Biolord aglutina setze productors de poma de muntanya ecològica amb camps al Solsonès, el Berguedà, el Pallars Sobirà i la Cerdanya. El president de la cooperativa, Josep Pintó, va ser un dels impulsors d’aquesta iniciativa, que va començar el 2012 a la Vall del Lord, a l’alt Solsonès, amb l’objectiu de combatre la degradació del territori: “A la Vall del Lord havia desaparegut pràcticament el sector primari. També el secundari, no tenim indústria, només hi ha una fàbrica de capital alemany i el dia que l’alemany se’n cansi, doncs s’ha acabat. El sector terciari aquí no és turístic sinó residencial. Es construeixen cases de segona residència que no generen economia estable i que tenen dos efectes molt perversos. En primer lloc, les cases consumeixen sol agrari, molt escàs a la nostra zona. I en segon lloc, les cases són iguals aquí que a la Cerdanya i que a la Vall d’Aran. Això fa que es dilueixi la nostra identitat. Tot s’adapta a allò que vol la gent de fora. Volíem lluitar contra tot això retornant a la terra el seu sentit primer i lògic, que és el de produir alimentació. I vam acabar fent pomes”

Com més amunt, millor

I per què pomes? Primer van pensar de plantar patates o malta de cervesa, però tot tenia un inconvenient o un altre. Pintó és enginyer agrònom i un company de professió li va dir donar la idea. “Has de fer poma, em va dir, és la fruita de la muntanya. I és cert, el que passa és que tenim clavat al nostre subconscient que les pomes es fan a les planes de Lleida i de Girona“. L’exemple més clar, m’explica, és al nord d’Itàlia, tocant als Alps, on es fan unes pomes d’alçada de molta qualitat. “El primer que vam fer va ser anar cap allà per veure com ho feien. Estan molt ben organitzats, és una de les zones més riques d’Europa i el sector primari representa la meitat del PIB. Però clar, ens porten 60 anys d’avantatge”.

Tot i això, Pintó diu, amb to seriós, sense fer broma, que fan la millor poma del món. “El que fa bona la poma és l’alçada, i nosaltres som els qui la produïm a més alçada d’Europa, entre 800 i 1.300 metres. Els italians les cultiven al costat de muntanyes de 3.000 metres, però el 80% de la producció la fan a 400 metres com a màxim”. Més avall hi arriba més fàcilment l’aigua, hi ha carreteres i els camps són plans. Com més puges, més costerut és el repte però més bona surt aquesta fruita.

Les pomes de muntanya tenen una sèrie de qualitats que marquen la diferència, explica l’agricultor. Per començar, la crocantor. La poma de muntanya fa més “crec” que les altres. També té més intensitat cromàtica i aromàtica i és més sucosa. A més, és àcida. Això no vol dir que hi clavis les dents i se t’esmussin. “L’acidesa és el que expandeix el sabor i dóna frescor al fruit. Les pomes de la plana no la tenen, només tenen dolçor i això les pot arribar a fer embafadores”. Les de muntanya, afegeix Pintó, també tenen més sucre que les de la plana, i per tant són més àcides però també més dolces. Per contra, són més petites, però ja se sap que al pot petit hi ha la bona confitura.

Als pioners de Biolord els va costar trobar les varietats adequades per a la muntanya

A Biolord fan diferents varietats de poma, totes de cultiu ecològic. Hi ha les roges, que són molt cruixents, dolces, sucoses i d’un vermell intens i llampant; fan l’anomenada bruna de muntanya, que només produeix Biolord i que és l’estrella de la cooperativa, amb un aspecte rústec i irregular; hi ha la negreta, que és molt ferma i tan vermella que tenyeix la polpa, i per últim fan pomes grogues, que surten especialment dolces.

Peripècies de pioners

Els agricultors de la cooperativa Biolord ho han hagut d’aprendre tot des de zero i, set anys després de la primera plantada, encara paguen la inexperiència. “Vam començar des de la ignorància més supina. No hem heretat cap coneixement. Primer ens vam equivocar amb les varietats que vam plantar, després les vam plantar malament i ara estem al començament de la corba d’aprenentatge. Però cada any ens fotem una hòstia, cada any, cada any”. Un dels grans problemes, m’explica Pintó, és la conservació, tant en camp com en cambra. Les plagues que tenen a la muntanya no són les mateixes que tenen a les planes de Lleida o Girona i per tant els agricultors d’allà no saben què dir-los, no els poden ajudar. Enguany, per exemple, han tingut molts problemes amb un fong que ha atacat les pomes que guarden a les cambres i que encara no se’ls havia manifestat mai.

Plantacions de la poma de muntanya Biolord | Cedida

Els 16 productors de Biolord sumen 20 hectàrees de cultiu i actualment fan unes 300 tones de poma per temporada. Encara tenen marge de creixement perquè algunes de les plantacions tenen arbres joves que encara produeixen poc. Les pomes es cullen des de finals d’agost fins a principis de novembre, segons la varietat, i ben conservades podrien durar fins al juny. “Ara ens duren fins a la primavera perquè, o bé se’ns acaben, o bé part se’ns fan malbé, com aquesta temporada”.

Enguany, a Biolord els queda poma per un mes, però aquesta no és l’única marca que fa poma d’alçada a la zona. Grup Català, que és una empresa productora immensa de la plana de Lleida, fa poma de muntanya a l’Alta Ribagorça. Es comercialitza amb el nom de Brunilda i el seu volum de producció és similar al de la cooperativa Biolord. També hi ha un parell d’agricultors que en fan pel seu compte, però la producció és minúscula.

No és difícil trobar aquestes pomes de muntanya. En el cas de Biolord, es distribueixen arreu de Catalunya però el 85% es ven a l’àrea metropolitana de Barcelona, a botigues de productes ecològics però també a fruiteries convencionals. També es poden trobar a alguns supermercats de Bonpreu però, curiosament, no són a la secció de fruites ecològiques. Últimament, també han començat a exportar-ne. “Les nostres pomes -exclama Pintó- arriben a París i tot!”