Untitled-1 copy

La llei lingüística del govern d’Aragó que bateja el català de la Franja com a Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (Lapao) sembla haver produït, per la seva exagerada absurditat, l’efecte contrari al que buscava. En lloc d’aixecar un mur culturalment i lingüísticament impenetrable a la frontera administrativa entre Aragó i Catalunya, el ridícul de voler negar per decret que el que es parla a una riba i a una altra del Noguera Ribagorçana és la mateixa llengua sembla haver activitat no només els convençuts que fa temps que treballen per una mínima normalització del català en aquelles comarques, sinó també els que no ho han tingut mai com un assumpte gaire prioritari. Al final, que el govern d’Aragóhagi fet seves les tesis més forassenyades d’un petit grup d’anticatalanistes locals pot ser aplaudit pels sectors més conservadors de la política de Saragossa, que es poden apuntar davant la metròpoli madrilenya la petita medalla d’haver importunat els díscols catalans retallant-los el seu àmbit lingüístic. Però des del mateix territori la sensació de ridícul i absurditat d’allò decidit a les Corts d’Aragó fa estrènyer lligams amb l’altre costat del riu. Així, aquests dies s’ha pogut veure a Areny de Noguera, a la Ribagorça d’administració aragonesa, una exposició sobre els orígens del català elaborada conjuntament amb l’Ajuntament de Tremp. El text estrella de la mostra és un jurament de fidelitat del cavaller dels castells d’Orrit i Areny de Noguera cap al comte del Pallars Ramon IV (1028-1047). El text és introduït en llatí però conté llargs fragments en català i és, per tant, el primer document amb fragments llargs en aquesta llengua. En la inauguració de la mostra la filòloga de la Universitat de Saragossa Maite Moret va destacar que els textos medievals, escrits en català, no generaven cap dificultat de comprensió a banda i banda de la Franja. Malgrat aquesta exposició conjunta i altres símbols de desgel entre administracions locals a banda i banda de la frontera, la situació de la llengua continua sent delicada. Malgrat que s’hi parla el català amb una proporció major que en cap altre territori, prop del 90%, la població és escassa, envellida i dispersa, i la consciència de parlar català, pressionada durant dècades a favor de localismes que amaguen el nom de la llengua, és tènue entre la gent més gran, a qui els han ensenyat tota la vida que allò que parlen és fragatí, lliterà o tamarità. Però, això sí: si ara els volen dir des de les Corts d’Aragó que allò que parlen és Lapao, torcen la boca amb un gest irònic: que s’han begut l’enteniment?

David Marin. El punt avui. Edició paper