Home Blog

Jordi Moners, autor del “la Llengua de Castigaleu”, independentista històric i fundador del PSAN, ha mort.

0
Jordi moners, el 2017. / Francesc Teixior

Jordi Moners, fundador del PSAN i històric del moviment independentista, s’ha mort. Nascut al Prat de Llobregat el 1933, Moners va estudiar dret a la Universitat de Barcelona i després es dedicà a l’estudi de la filologia romànica a Friburg, Marburg i Heidelberg.

El 1966 es va integrar al Front Nacional de Catalunya. D’ideologia socialdemòcrata, Moners va fer el viratge cap al marxisme en les seves estades a Itàlia i Alemanya. El 1968 va participar en l’escissió que va promoure la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Més tard, la seva figura fou clau perquè ideològicament el PSAN s’identifiqués com una formació comunista.

A mitjan anys vuitanta i als noranta, també fou dirigent del Moviment de Defensa de la Terra i Catalunya Lliure. Arran de la seva implicació en el moviment independentista, el 1989 fou víctima d’un atemptat de l’extrema dreta a casa seva. Fins al desembre del 2015, quan el PSAN va acordar la suspensió de la seva actuació, Moners va estar-hi implicat.

Entre altres activitats, Moners es va fer càrrec de la traducció al català el Manifest comunista i posteriorment dels sis volums d’El capital de Karl Marx, a més de diverses obres literàries i polítiques italianes i alemanyes. Entre aquestes destaquen El príncep de Nicolo Maquiavelli, Dels delictes i de les penes de Cesare Beccaria,
La ideologia alemanya de Karl Marx i Friederich Engels o Formalisme i realisme de Bertold Brecht. També escrigué una Síntesi d’història dels Països Catalans. També va escriure una obra fonamental per a la dialectologia ribagorçana: “La llengua de Castigaleu”

El mes de juny del 2018 es publicava. El primer de la col·lecció de llengua de Riparcurtia Monografies, projecte editorial del Centre d’Estudis Ribagorçans. Si bé, com assenyala Artur Quintana en el pròleg, la lingüística ribagorçana ha rebut en el darrer segle una gran atenció per part dels romanistes, no sovintegen monografies exhaustives d’una parla local. I en aquest sentit aquesta obra de Jordi Moners (*el Prat de Llobregat, 1933) és exemplar. El punt de partida ha estat una recopilació lingüística, iniciada el 1995, i conclosa en bona mesura el 2001, feta a partir de pràcticament tot el centenar d’habitants del municipi (tant els del nucli urbà com de les aldees). El treball, doncs, no tan sols ocupa un determinat espai geogràfic (el terme municipal de Castigaleu) sinó també una determinada època (el tombant del segle XX a XXI) i se centra en una determinada generació (els nascuts entre 1920 i 1950). La metodologia de la recopilació ha estat “la forma indirecta, i sobretot pel sistema d’escoltar les tertúlies o converses de la gent, i enregistrar-les amb paper i llapis o amb la magnetofonia“, és a dir una enquesta directa, que cerca l’estat d’ànim més natural, relaxat i espontani de l’informador. A partir d’aquesta feina s’aixeca un estudi lingüístic complet i centrat: fonètica i fonologia (amb el quadre de transformacions del romànic al català de Castigaleu), morfosintaxi, lèxic (amb un diccionari de 7.000 mots, dels quals més de mil no són recollits en el Diccionari Alcover-Moll) i paremiologia. En l’apèndix s’inclouen algunes mostres de literatura popular.
Potser l’elecció més encertada de l’exposició és la renúncia explícita una dialectologia comparada. Hi ha, és clar, referències al marc lingüístic de Castigaleu: ribagorçà, català nord-occidental i català general, i les influències de contacte amb el castellà, l’aragonès i el gascó. Però, en essència, es tracta d’un treball de microlingüística, especialment útil per als parlants de Castigaleu i de la Ribagorça que hi trobaran una guia d’orientació ortogràfica en mots no recollits pels diccionaris.

TV3 li va fer un reportatge l’any de 2008

Jordi Moners i Sinyol polític, traductor, dialectòleg i literat

// Francesc Teixidor

Jordi Moners i Sinyol va nàixer al Prat de Llobregat el 1933. Estudis de dret (llicenciatura) a la Universitat de Barcelona i de romanística i germanística a Marburg, Freiburg im Breisgau i sobretot a Heidelberg. Va fer estades a Itàlia, Occitània i Portugal, i va viure uns anys a Alemanya, i en aquest país participà activament en els Jocs Florals de la Llengua catalana a l’exili celebrats a Tübingen l’any 1970. El 1971 torna a Catalunya. Viu uns anys al Prat de Llobregat, fins el 1980, després a Sant Boi de Llobregat i des del 2003 a Llinars del Vallès, on ara resideix. El 1968 ingressa com a fundador al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i hi desenvolupa una intensa activitat política. A través de la seua muller Núria Codina i Capdevila amb arrels familiars a Castigaleu passa llargues temporades en aqueixa vila ribagorçana i hi investiga la llengua, la literatura i la història local. Ha treballat a l’ensenyament, com a traductor de l’alemany (Das Kapital d’en Karl Marx, Anestèsia local de Günter Grass, contes infantils) i de l’italià (Il Principe de Niccolò Machiavelli), i com a escriptor, investigador i comentarista polític (Informationen über Katalonien (1970), textos per al PSAN, la Síntesi d’història dels Països Catalans, La llengua de Castigaleu, la segona edició de La Pastorada de Castigaleu), també ha escrit un important recull de narracions i llegendes ribagorçanes que caldria publicar d’urgència. Una greu afecció als ulls l’ha obligat darrerament a retirar-se de moltes de les seues activitats.

La noticia sencera a temps de franja.com

informació agafada de:

vilaweb.cat

didaclopez.blogspot.com

ELS VINATERS DEL PALLARS VISITEN EL PRIORAT I MONTSANT

0

Millorar la competitivitat del sector i estimular el treball en xarxa són dos del objectius clau de la sortida.

Un total de deu professionals es van sumar a la proposta, que ha tingut lloc els dies 27 i 28 de novembre. En el decurs de les dues jornades, han pogut conèixer diversos models d’organització de cellers de diferents tipologies, especialment en relació a la comercialització i a la producció ecològica i biodinàmica.

Ho han fet a través de la visita i tastos a set cellers, tant de la DOQ Priorat com de la DO Montsant, així com d’una presentació de la Denominació d’Origen Montsant conduïda per responsables de la mateixa.

Igual que amb la resta de viatges i intercanvis que s’organitzen des del programa Al teu gust, aliments del Pallars – com el del sector ramader al sud de l’Aveyron o el del sector de l’oli, a la Provença, que també han tingut lloc aquest any –  es desenvolupen gràcies programa Treball a les 7 comarques del Servei d’Ocupació de Catalunya i al cofinançament de les empreses participant

Text i fotografia: Comunicació Ajuntament de Tremp

RAÜL POBLET A ARENY DE NOGUERA EL 28 DE DESEMBRE

0

El proper dissabte dia 28 de desembre a les 18h Concert de Nadal a l’ Església d’ Areny de Noguera ( Ribagorça)!!! Raül Poblet, tenor Òscar Olivé, guitarra, Toni Sánchez, guitarra.
#arenydenoguera #nadal #festes #huesca #música #pirineoaragonés #tenor #guitarra

Raül Poblet, tenor nascut a l’Espluga de Francolí, Tarragona. Va cursar els seus estudis musicals al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona. Ha treballat també amb Kurt Widmer i Barbara Bonney al Mozarteum en Salzburg. Ha rebut consells i classes de Teresa Berganza, Victoria dels Angeles, Josep Carreras. H treballat el lied amb Angel Soler i Dalton Baldwin. La Seua especialitat és el lied i l’oratori (classes de cant, des dels clàssics italians, els alemanys i la música espanyola, Schubert, Schumann, Bach, Brahms, Mendelssohn, Bach, Rossini, Haendel, etc . Ha cantat a Espanya, Italia, França,Grècia, Els Estats Units, Portugal,Suïssa. Ha treballat amb directors com Antoni Ros Marbà, Josep Pons, Robert King, Nevill Marriner.
emusicarte.es

LA TERRETA. 49 ANYS SENSE AJUNTAMENT PROPI

0

EDITORIAL

La rendició, sense condicions, publicada al BOE el 26 de novembre de 1970, dels ajuntaments de Sapeira i d’Espluga de Serra, a favor de Tremp, va suposar la renúncia a la gestió de la Terreta des de la Terreta, cedint tots els diners i les decisions polítiques a l’Ajuntament de Tremp, a més de 50 kilòmetres de distància.

L’any 70 la Terreta ja vivia una crisi demogràfica que s’havia iniciat als anys 50. Als anys 70 s’accentuà fins a buidar la majoria dels pobles catalans de la vall de la Noguera Ribagorçana.

Barcelona, Lleida, Reus, Tarragona, juntament amb altres ciutats catalanes, van ser el destí triat pels veïns que van decidir marxar d’un territori sense futur en una agricultura i una ramaderia tradicional. La indústria emergent i els serveis van captar la majoria dels migrats locals.

Les cases es van buidar, els carrers es van despoblar i les escoles van tancar. Punt final a pobles mil·lenaris. En poc temps els carrers es van omplir d’esbarzers i moltes cases van iniciar la seua autodestrucció.

Només la Torre de Tamurcia va aguantar aquesta fugida. 5 Cases i tres ramats van aguantar. Avui de les 5 cases ja no en queda cap. Els vells han mort i els joves han marxat tot i que es mantenen alguns ramats d’ovelles.

Als Massos de Tamurcia també hi queda una casa… El mas de Farràs, el Pont d’Orrit… i parem de comptar.

Aquesta sortida massiva es va compensar amb l’arribada de nous pobladors.

Torogó va acollir els primers, després  Aulàs i Espluga de Serra van ser el destí dels nouvinguts. Aquests joves van valorar i estimar elements paisatgístics i de qualitat de vida per instal·lar-se a la Terreta. L’escola d’Espluga de Serra (escola nova) es va tornar a obrir.

REFERENDUM PER RECUPERAR L’AJUNTAMENT DE LA TERRETA

L’últim intent per recuperar la gestió de la Terreta des de la Terreta es va materialitzar l’any 2010. El resultat del referèndum va deixar clara la voluntat de segregació. 60 vots afirmatius d’un total de 65.

 De res va servir. L’Ajuntament de Tremp va mirar cap a l’altre costat.

Molts dels  fills i filles dels que van marxar han triat els pobles dels seus pares com a segona residència. Sapeira és l’exemple més clar. Cases reformades, carrers arreglats i fins i tot un local social… malauradament la vida d’aquests pobles es limita a l’estiu, temporada de vacances i algun cap de setmana.

No tenir Ajuntament propi ha estat, és i serà un greu problema per la supervivència del territori. El tracte paternal propi de “colonitzadors” dels diferents consistoris que han gestionat Tremp n’és l’exemple més clar.

 Els anys de bonança econòmica, Víctor Orrit (alcalde des de 1991 fins al 2005 i des de 2007 fins a 2015) va portar a terme l’única obra d’envergadura que s’ha fet. La construcció d’un nou pont sobre la Noguera Ribagorçana. Aquest pont formava part d’un nou accés des de l’N-230 i que havia de fer la circumval·lació passant per la Torre, Espluga de Serra, Sapeira i Pont d’Orrit. Només es va executar una tercera part d’aquesta via. L’Orrit coneixia bé el territori i les seues necessitats. Els que han vingut darrere no en saben res.

Aquesta obra, molt ben rebuda per una part dels veïns va deixar a una gran part del territori amb unes comunicacions més dolentes.

El Pont d’Orrit era, és i serà l’accés natural als tres ramals de la Terreta: Escarlà, Sapeira i la Torre. El pont nou va despenjar dos dels tres ramals.

L’ajuntament d’Areny es va fer càrrec de la reforma del Pont. Amb pocs diners es va aconseguir un pont adaptat a les mides de la maquinària agrària que l’havia de travessar.

Les carreteres que tenien el punt de partida al pont van quedar tocades de mort. Les pistes que envolten el barranc de Solà, nervi central de la Terreta van quedar abandonades del tot.

 L’etapa més fosca ha estat els quatre anys del tàndem Joan Ubach – Antoni Flores (2015-19). Ignorància sobre el territori, pocs vots que s’aporten des d’aquesta zona, o simplement “passotisme”, El resum és que no han fet res per la Terreta. Ubach-Flores van delegar part de la gestió de la Terreta a un funcionari amb vocació de senyor feudal, grans històries de falses promeses i mentides.

Ara ha començat l’etapa de Maria Pilar Cases. Cal donar-li temps però tot sembla que serà digna hereva dels seus antecessors.  

 La realitat actual és que la majoria de les pistes no tenen cap mena de manteniment. Cada any que passa són més intransitables. L’any passat va perillar la collita de cereal en els plans de la Torre de Sinyó. Les pistes es van trencar a conseqüència de les pluges i l’ajuntament, un cop més, va passar del tema. Al final els diners del vedat van poder fer una petita reparació.

Cada any el mes d’agost ho canvia tot. La Terreta s’omple d’estiuejants, turistes i els de la segona residència. El zenit és el dia 15, festa major de la Terreta. Aquí sí. Ara venen tots. La plana major de la metròpoli. És el moment que, d’amagat, es demanen coses. Que si el local social. Que si la pista, que si la il·luminació de carrers…

Retrat del segle XXI d’una comarca que agonitza, sense veu, sense identitat, sense futur.

NOVA SENYALITZACIÓ DELS JACIMENTS ICNITES AL BARRANC DE SOBRECASTELL

0
Icnitas de Arén (2)

Instalados los nuevos equipamientos en el yacimiento de icnitas de Arén

Ubicado en el barranco de Sobrecastell, al suroeste del municipio de Arén en Huesca, encontramos Areny-1, un yacimiento de icnitas declarado Bien de Interés Cultural en el año 2003, y en el que recientemente se han realizado diversas tareas de mantenimiento, reposición y reparación de los elementos deteriorados.

Los trabajos de conservación y restauración se llevaron a cabo a finales del verano, promovidos por la Comarca de la Ribagorza, y desarrollados por el equipo de señalización y divulgación paleontológica de Paleoymás. Además, se ha renovado la cartelería, actualizando los contenidos con los últimos estudios asociados a este yacimiento y mejorando el diseño de las láminas.

Areny-1, situado en la base de la Formación Tremp (Maastricthtiense inferior), consiste en un nivel principal con 16 icnitas de dinosaurios ornitópodos, probablemente hadrosaurios, además de icnofósiles de un menor tamaño que corresponden a huellas de habitación de invertebrados, y restos óseos sin identificar de macrovertebrados. Existe un segundo nivel, encontrado durante los trabajos de limpieza y consolidación del yacimiento realizados en 2001, se encontraron icnitas más grandes y subredondeadas atribuidas a saurópodos.

Icnitas de Arén (1)

Los yacimientos del Cretácico Superior de Arén

Existen en la zona varios yacimientos con restos de vertebrados del Maastrichtiense superior, relacionados con Areny-1 aunque algo más modernos, que poseen también una gran importancia por la riqueza en número y diversidad de restos fósiles. Destacan los hallazgos del cocodrilo Arenysuchus, o los yacimientos de Blasi, donde se definieron dos nuevas especies de dinosaurios ornitópodos Arenysaurus y Blasisaurus a partir de los trabajos de excavación y preparación desarrollados entre 2001 y 2012. En estos trabajos también participó el equipo de paleontólogos de Paleoymás, así como en la posterior puesta en valor que permite que estos yacimientos sean visitables.

Los yacimientos de Blasi, junto al yacimiento de Areny-1 y al Museo de los últimos dinosaurios de Europa, forman la Ruta de los dinosaurios de Arén.

informació agafada de:

paleoymas.com

UN TERRATRÈMOL DE 3,5 GRAUS SACSEJA ARENY DE NOGUERA.

0
Mapa de les intensitats

INSTITUTO GEOLÓGICO NACIONAL

Un terremoto en Arén sobresalta esta madrugada a los vecinos de Ribagorza

El movimiento sísmico, de 3,5 grados, se ha registrado hacia las 5.40 y se ha sentido en localidades como Benabarre, Bonansa, la Puebla de Roda o Sopeira, entre otras. 

Un terremoto de 3.5 grados de magnitud en la escala Ritcher ha despertado en la madrugada de este martes a los vecinos de varias localidades de la comarca de Ribagorza. El epicentro del seísmo se ha localizado en Arén, según informa el Instituto Geográfico Nacional (IGN). Ha ocurrido ha las 5.40 y no ha provocado daños personales ni materiales. Ha alcanzado, con distinta intensidad, a  poblaciones como Bonansa, Benabarre, La Puebla de Roda, Sopeira, Valle de Lierp o Graus, entre otras.  No obstante, en este último municipio señalan que apenas se ha sentido. 

“Poco, pero se ha notado”, comentan los vecinos de Arén. Aunque a esa hora la mayoría de los habitantes de la zona estaban dormidos, el sismo los ha despertado, ya que “se ha notado un ruido y un pequeño movimiento”. Según el IGN no se han producido réplicas. Terremotos con las características del ocurrido esta madrugada en Ribagorza, solo afectarían a estructuras construidas con piedra suelta o canto rodado y a las edificadas con adobe o ladrillos de tierra, recoge la página web del Instituto Nacional.

Una trabajadora del Ayuntamiento de Benabarre ha comentado que ella no se había dado cuenta del movimiento sísmico pero que en facebook están siendo varios de sus convecinos los que que afirman “haber notado cómo se movía la cama y algunos objetos”

Algo más de susto tienen los vecinos de Beranuy cuyo alcalde, Jesús Guitart, ha reconocido que en la población y en el núcleo de Pardinella los residentes han alertado de un temblor «más intenso incluso que el anterior de 2018» que ha llegado de la mano de un fuerte estruendo «que varios de ellos han oído perfectamente» El personal municipal está realizando comprobaciones para descartar posibles afecciones sobre viviendas o infraestructuras del municipio.

En Arén han indicado, no obstante, que este  terremoto “no tiene nada que ver con el del año pasado”. El 14 de  febrero de 2018  se registró en esta localidad un movimiento sísmico de 4 grados de magnitud. Fue el más fuerte en 36 años, tuvo tres réplicas y se sintió a más 100 kilómetros. Había que remontarse hasta el 24 de diciembre de 1982 para encontrar otro sismo de ese grado, Fue de 4,1 y se registró en

El último movimiento sísmico sentido en la provincia fue el 3 de abril de 2019. Un terremoto en de 4,2 grados en la Seo de Urgel (Lérida), se dejó notar en Binéfar, Barbastro y Huesca. A pesar de la proximidad geográfica, el temblor no se sintió en la zona de Ribagorza. 

NOTICIA AGAFADA DE HERALDO.ES

Fernando Visa Palacín, escriptor nascut a Benavarri, presenta “El legado de las sombras”.

0

El legado de las sombras, es el titol de la novel·la de l’autor Benavarrinc Fernando Visa Palacín. Ambientat a Benavarri, Tamarit de Llitera (on viu actualment) i amb algun viatge fora d’estes fronteres locals i comarcals, que poden arribar fins a l’Índia —i que l’autor ha deixat molt bé detallat en estes pàgines—. Això sí, sempre deixant al Benavarri com a centre de la trama. És la tercera novel·la d’este jove escriptor de la vila, després de Bastardos de Dios i de La piedra de Jaspe.

L’autor del llibre, va fer una breu descripció de la novel·la, dient l’important que és per a ell ser part d’esta comunitat que es diu Benavarri, i que li serveix de plató novel·lístic per ambientar les seues novel·les.

L’acte de presentació, va tenir lloc al Castell Comtes de Ribagorça de Benavarri, el passat dissabte 19 d’octubre a les 6 de la tardi. La presentació va ser a càrrec de l’alcalde de Benavarri, Sr. Alfredo Sancho, acompanyats de la música de violí interpretada per un dels mestres de l’Escola de Música del poble i del nombrós públic que va assistir a l’acte.

Nascut a Benavarri a finals dels 60, i afincat a Tamarit actualment.

Visa va començar en em mon de l’escritura primer fent guions per la radio. També va escriure una dotzena de cançons, un parell d’obres de teatre i varies narracions. Autor “Bastardos de Dios. (2008) i “La Piedra de Jaspe”

Informació agafada de tempsdefranja.org i bukok.es

UN PASSEIG TARDONAL PER AULET. Glòria Francino.

0

// Glòria Francino Pinasa

temsdefranja.org

Aulet és un lloc silenciós i solitari. Només els vehicles que circulen per la N-230 i els moixons i altres animals fers interrompen aquesta quietud, que ha portat el temps a aquest indret. 

Aulet és un poble situat al costat de l’embassament d’Escales, que pertany al municipi de Sopeira. Va quedar deshabitat als anys seixanta, quan va començar el despoblament del món rural, i l’empresa ENHER va considerar que viure envoltat de l’aigua del pantà podia representar un perill per als seus habitants, i va indemnitzar els propietaris per les seves terres. Llavors va començar l’èxode. Excepte el de Santiago, un home que estava casat amb una dona d’Aulet, que va ser enterrada en el cementiri del poble, i ell, que no era natural d’allí, va voler acompanyar el record de la seva esposa, cases i hisendes fins a la fi dels seus dies, quan el van trobar sentat, segurament prenent el sol, a recer d’una paret. Era un home que baixava a moldre herba o gra al molí de Sopeira, amb el seu animal de càrrega, i també comprava pa i queviures. Cal afegir que la persona que, segurament, hi ha passat més hores a Aulet després de quedar-se despoblat ha estat Hermenegildo de Ponet, fent de pastor resseguint el terme i recordant els seus noms i la seva vida.

La història de Santiago sempre m’ha recordat el llibre de Julio Llamazares, La lluvia amarilla, on es relata la fi d’un poble de l’Aragó, Ainielle, quan moren la darrera parella que hi va viure. Una obra plena de simbologia i lirisme, amb les fulles seques de la tardaor que signifiquen la decadència i la decrepitud de l’ésser humà, la solitud, la mort, el no voler abandonar el poble, i no obstant, això, la desaparició d’un món rural. És un llibre que vaig llegir moltes vegades en el seu moment, i que recomanava als meus alumnes, que també el llegien i comentàvem tot el sentit nostàlgic per la pèrdua de les persones i dels pobles i ple de valors. És allò que la realitat supera la literatura: la vida m’havia presentat una persona, que em recordava, i molt, al protagonista de la novel·la: Santiago. La meva passió per aquest llibre era coneguda per les meves amistats, tant és així, que una tardor uns bons amics caminadors em van convidar a fer l’excursió —a peu, per suposat, no hi ha

Cementiri d’Aulet. / G. F.

altra manera d’arribar-hi— a Ainielle. Era pel Pilar i plovisquejava, els boscos estaven en l’esplendor primerenca dels colors tardorals. No oblido l’emoció en veure cases caigudes, l’escola, però les parets de l’església aguantaven, i a redós d’un dels seus murs vam menjar l’entrepà, i després vam escriure unes paraules al llibre de visites, que una mà que no permetia l’oblit, va deixar sobre de l’antic altar. La lluvia amarilla sempre anirà lligada a la història real de Santiago d’Aulet.

Aulet, documentat ja l’any 851, amb el nom d’Avoleto, fa referència a uns arbustos i vol dir «lloc d’èvols». Quan estava habitat tenia una vintena de cases, o potser algunes més, però aquestes encara les havien conegut els informants que me les van anomenar: Banlle (del batlle), Benito, Bringuer (de Berenguer), Caseta, Caaseta, Casó, Ceprià, Cisca, Cónsol, Francino, Fuster, Just (apartada del poble) Manela, Moret, Pedrico, Ponet, Roser, Sabater, Sant, Teixidor, Tunic. Tenia cantina en l’època de la construcció d’Escales, la font amb un rentador, bassa i abeurador, l’església de Sant Climent, que ara ja només és runa, igual que les cases, totes, un tarter, tres ermites o capelles fora del nucli del poble: Sant Serni, caiguda, i per tant, perduda, i la Mare de Déu de Rocamora, que és la patrona d’Aulet i Santa Justa, d’una sola nau, en estat d’abandó, prop d’on era ca de Just d’Aulet i d’on es va construir el campament dels treballadors de l’ENHER. L’ermita de Rocamora és romànica, d’una nau amb un absis semicircular i espitllera, la teulada es va restaurar l’any 1997, i, es va fer una nova consagració per Mn. Joan Mora i Mn. Lemiñana, ambdós difunts. Trobem una referència del lloc a la signatura d’un document del 29 d’octubre de 1205 “A. de Rochamora” i també el testimoni de Egidis de Ihusta, que podria referir-se al lloc de Santa Justa. Un cop a l’any, acostuma a ser a l’estiu, encara que la seva festa maior era el 8 de setembre, els descendents d’Aulet i voltants es reuneixen a Rocamora, per celebrar una missa, amb benedicció de coca i vi, i record dels avantpassats.

També Aulet té horts i prats erms i el bosc, replantat de pins pels homes de la comarca, que dona fusta i bolets. Cal recordar també que davall de les aigües de l’embassament d’Escales hi van quedar, per sempre més, el mas de Sant Andreu, el mas del Burrugat, el Molí d’Agustí, el pont de Celles, més al nord, al costat de l’antic poblat del mateix nom, que depenia del Monestir d’Alaó, prop de la corba, canvi de províncies, Lleida Osca, de la N-230.

El record del poble d’Aulet perdurarà en la memòria de tots aquells que hi van nàixer i dels seus descendents i successors, i de tothom que l’ham conegut.

Ha mort Pilar d’Alòs propietaria del manuscrit “Llibre de memòries” de Joseph Sullà de Sapeira.

0
 El  programa de Televisió de Catalunya, ‘Sense Ficció’ va emetre el documental ‘Papers Personals’ que tractarà la memòria escrita i els primers dietaris a Catalunya, dirigit per Josep Rovira. El programa ens acompanya a conèixer el llibre de memòries escrit pel noble Joseph Sullà de Sapeira a mitjans del S.XVII, que formava part de la petita noblesa de la comarca del Pallars Jussà, en el que narra en primera persona les seves vivències durant un dels períodes més importants de Catalunya, la Guerra dels Segadors de 1640-1652.
25/09/2012
“Papers personals” és un documental sobre els dietaris que redactaven pagesos catalans entre els segles XVII i XVIII, on relataven detalls de la seva vida al mas; vivències que, malgrat el pas del temps, són ben contemporànies.

Un llibre que a banda dels temes familiars com la relació de persones mortes de sa família, les seves possessions, els seus censals, pactes etc narra episodis tant senzills i quotidians com capítols que fan referència al món de les abelles, de llamps i desastres en Sapeira, com fer i obrar la plata d’estampilla i altres successos notables a la nostra terra, com la presència d’un llop rabiós a l’any 1630, una fam general a l’any 1631 a Sapeira e inclús un petit resum de llibres que Joseph Sullà volia comprar, el que demostra el seu interès pel coneixement.

Actualment, la casa Sullà de Tremp, és l’actual seu de l’Arxiu Comarcal i Consell Comarcal del Pallars Jussà.

El Llibre de memòries de Joseph Sullà, de Sapeira, digitalitzat per l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, consultable en línea a la seva web, i propietat de la Família d’Alòs.

La Pilar d’Alòs va participar en el documental “Papers Personals”  passejant per la Torre del Sinyó, acompanyant al historiador Sisco Amorós

DEGOTEIG D’ACCIDENTS A LA CARRETERA N-230.

0

01/11/2019

La N-230 se ha vuelto a teñir de luto con el mortal accidente ocurrido la noche del jueves en las inmediaciones de la localidad de Benabarre, en el que han perdido la vida la vida dos personas, un matrimonio barcelonés nacido en 1950. Según informan fuentes de la DGT, el siniestro tuvo lugar pasadas las 21.15, en el kilómetro 64,425 de la citada vía, debido a una colisión frontolateral entre dos turismos cuando el que conducían los dos fallecidos, un Audi A 7, pretendía incorporarse hacia la N-123 desde la raqueta existente frente al caserío urbano benabarrense y fue embestido por un todoterreno Land Rover que circulaba en dirección sur hacia Lérida.

Por causas que se desconocen, el turismo afectado no vio la llegada del otro vehículo e inició la maniobra de incorporación hacia la N-123 y el casco urbano de Benabarre cruzando lateralmente la carretera N-230 por la que venía el todoterreno, que no pudo esquivar al coche chocando contra él de forma brutal a la altura del conductor. Los equipos de rescate se desplazaron inmediatamente hasta el lugar del suceso habida cuenta de la cercanía de Benabarre pero no pudieron hacer nada por los fallecidos, aunque fue necesaria su excarcelación de los restos del vehículo siniestrado. Los bomberos de los parques de Benabarre y Graus, la Guardia Civil y el equipo de Atestados de la Benemérita, el personal sanitario del centro benabarrense y el equipo de mantenimiento de la vía estuvieron trabajando en el rescate de los afectados y en el ordenamiento del tráfico que no se vio interrumpido aunque fue necesario durante un par de horas habilitar un paso alternativo.

Además de las dos víctimas mortales, otras dos personas, las ocupantes del Land Rover, también un hombre y una mujer, de 64 años, resultaron heridas de carácter leve y fueron trasladadas en ambulancia al Hospital Universitario Arnau de Vilanova de Lérida.

El lugar del siniestro es un punto auténticamente negro de las carreteras ribagorzanas ya que en los últimos años han fallecido en él una decena de personas siempre por idéntico motivo lo que, según apuntan las autoridades y vecinos de la zona, hace necesaria una reflexión sobre la conveniencia de habilitar urgentemente algún otro tipo de incorporación hacia la A-123.

21/8/2019

Captura de pantalla 2019-08-21 a las 9.43.54

Captura de pantalla 2019-08-21 a las 9.44.26

28/7/2019

Captura de pantalla 2019-07-28 a las 11.19.59

23/7/2019

Captura de pantalla 2019-07-24 a las 10.00.32

20/7/2019

Captura de pantalla 2019-07-20 a las 11.36.45

13/6/2019

Captura de pantalla 2019-05-14 a las 8.56.10

Captura de pantalla 2019-05-14 a las 8.52.46